top of page
MARTÍ CORDERO
La historia de la màgia
Es té constància que des de temps prehistòrics ja existia la màgia, tot i que fins ben entrat el segle XIX, sovint, s’acostumava a confondre amb pràctiques religioses i de bruixeria. Aquesta confusió causava que molts il·lusionistes acabessin condemnats a mort en fogueres. A partir de finals del segle XIX, l'il·lusionisme es dignifica pujant als escenaris de la mà de mags com Robert Houdin. La màgia era presentada com el mag que mostra els seus poders sobrenaturals i psíquics. Coneixem aquesta etapa com la primera època daurada de la màgia. A meitats del segle XX, la màgia es desprestigia quedant relegada a un número més de l’espectacle de varietats. Diferents mags voltaran per tot el món de teatre en cabaret presentant el seu número. Un bon exemple d’aquesta icona de mag i de l’ambient que es respirava a les obres de varietats es troba reflectit en la pel·lícula L'il·lusionista de Sylvain Chomet.
A finals del segle XX, la màgia torna a agafar prestigi amb l’aparició de figures com Doug Henning o David Copperfield. Apareixen les superproduccions màgiques realitzades per un gran equip de persones on tot està estudiat al mil·límetre. Paradisos de llum i fama com Las Vegas o Broadway obren les seves portes a aquestes grans produccions. El mag es transforma en icona, gran part de la població se sent atreta per l’artista i l’univers que l’envolta. Doug Henning no es limita a ser mag sinó a representar tots els hippies, David Copperfield és el mag del pop…
Tot i que la història de la màgia és interessantíssima i ens permetria establir molts paral·lelismes amb la mentalitat de la gent de cada època històrica prefereixo destacar puntuals revolucionaris de la màgia.
Robert Houdin
Conegut com el pare de la màgia moderna, Robert Houdin marca veritablement un abans i un després en la concepció de la màgia com a disciplina artística. Nascut l’any 1805 a França, el rellotger Houdin descobreix la màgia de forma accidental quan en demanar uns llibres de rellotgeria li n’envien uns d’il·lusionisme. El món de la màgia el captiva i comença a investigar. Paral·lelament i gràcies als seus coneixements com a rellotger comença a construir autòmats que presenten grans trets màgics. Un exemple és el taronger màgic que posteriorment arribarà a presentar en el seu espectacle. La il·lusió consistia en un arbre sense flors ni fruites que per art de màgia començava a florir i a produir aliment en forma de taronges. Misteriosament, d’una de les taronges sorgien dues papallones que sostenien un mocador al centre del qual es trobava un anell d’una espectadora a la qual el mag no s’havia apropat en tota la sessió.
Però, a més de convertir-se en el primer mag en combinar il·lusionisme i electricitat, serà el primer en portar la màgia als escenaris. L’any 1845 compra un petit local de París i comença a presentar les denominades “soirées fantastiques”. El públic de les seves sessions d’il·lusionisme eren gent d’alta aristocràcia; fins i tot va acabar actuant pel rei de França i la reina d’Anglaterra.
A més, es diu que Houdin va evitar, a través de la mostra dels seus “prodigis”,
una revolta dels àrabs d’Algèria contra França.
Una famosa frase de Robert Houdin és: “El mag ha de vestir tal com la gent
normal vesteix”. Malauradament, en l’actualitat encara veiem mags vestits amb frac o esmòquings del segle XIX. La imatge del mag està arrelada encara al passat de Houdin i és hora de canviar. El seu llegat quedarà patent per la posteritat en la seva autobiografia: Confidències d’un prestidigitador.
Houdini
Houdini pren el seu nom del qual ell considera el seu mestre, encara que mai arribessin a coincidir, Robert Houdin. Emigra de Budapest a Amèrica l’any 1878, amb quatre anys. La seva infància és força dura, en veure’s obligat a treballar venent diaris a causa de les dificultats econòmiques de la família. El seu primer contacte amb la màgia sorgeix quan el seu pare el porta a veure l’espectacle de màgia de Dr. Lynn. L’actuació el meravella i comença a practicar els primers trucs de màgia. El seu cos atlètic farà que es dediqui en uns primers anys a competir en activitats atlètiques i posteriorment utilitzarà aquest gran potencial físic en el camp de la màgia.
És un altre revolucionari de la màgia a l’hora de presentar-la com un gran espectacle, una superproducció, un esdeveniment de masses. Els seus escapaments impossibles de taüts, baguls tirats al mar, camises de força… eren seguits per milers de persones al voltant del continent i Europa. La seva mort produïda en estranyes circumstàncies ajudarà a mitificar la seva figura. La causa més probable sembla ser un cop de puny d’un adolescent, per comprovar la seva força de forma inesperada, que li rebentarà l’apèndix.
Com a anècdota, destacar que en morir, la seva mare va quedar tan traumatitzat per les mentides i els falsos sabers que presentaven les mèdiums, que va decidir consagrar gran part de la seva trajectòria professional a desemmascarar els seus secrets. Contribuint a engrandir la seva llegenda decideix reptar-les a endevinar un codi secret (conegut únicament per ell i la seva muller) i que només desvetllaria en cas que un cop mort una de les mèdiums es comuniqués amb ell en el més enllà. Al cap de deu anys replets de sessions espiritistes sense resultats satisfactoris, la vídua apagà una vela simbòlica a la memòria de Houdini tot pronunciant les cèlebres paraules: “Deu anys són suficients per esperar qualsevol home”. Gran mag o gran atleta?, mite o realitat?... sens dubte un revolucionari amb un nom immortal.
Doug Henning i David Copperfield
Doug Henning i David Copperfield són dos dels il·lusionistes que tornen a aportar prestigi a la màgia, abandonen l’espectacle de varietats propi de meitats del segle XX per tornar-la a pujar a l’escenari a través de superproduccions teatrals a l’estil americà. Amb ells comença i acaba la segona època daurada de la màgia (finals del segle XX).
​
Doug Henning neix l’any 1947 a el Canadà, comença realitzant actuacions de caràcter privat fins que al publicar un anunci al diari se li concedeix l’oportunitat d’actuar a la televisió local de Toronto. Va guanyant prestigi i l’any 1974 estrena el seu primer espectacle: “Spellbound” a Toronto. La superproducció màgica obté tants reconeixements i tan bona resposta per part del públic que Henning la trasllada a Broadway amb el nom de “The Magic Show”. Aleshores ençà fins a l’any 2000 (any de la seva defunció) la seva carrera lligada a l’èxit és impecable aconseguint 7 nominacions als Emmy, especials televisius a l’NBC, diverses nominacions als premis Tony, assessorant artistes com Michael Jackson, Earth…
Els dos ingredients que convertiran Doug Henning no tan sols en un gran mag sinó en una icona mundial seran: L’originalitat del seu producte (lligant la seva marca i estil amb el moviment hippy del moment, fent que molta gent se sentís identificada amb la seva figura) i saber envoltar-se, com ho havien fet en el passat grans artistes com Robert Houdin, d’un gran equip d’assessorament
tècnic.
​
Parlar de David Copperfield no és només parlar de l’home que va travessar la muralla xinesa, va fer desaparèixer un avió, un tren o l’estàtua de la llibertat i, corren rumors, que pròximament la lluna... nomenar David Copperfield suposa referir-se al més gran mag de la història des de el meu punt de vista. I sí, tot i que Henning ja va fer el primer pas i sense el qual Copperfield no hauria estat tan popular, el nen prodigi assenta les bases de l’il·lusionisme actual i es converteix en una estrella mediàtica a escala mundial. Per mi ha suposat un referent constant en la meva vida dins d’aquest art.
David Copperfield (David Seth Kotkin) va néixer l’any 1956 a la ciutat de Metuchen, New Jersey. Els seus pares eren jueus i va viure una dura infància. Poc extravertit i patint diverses malalties, la màgia va sorgir com una llum a la que agafar-se en aquest negre túnel. Amb catorze anys ingressa a la societat americana de mags amb el nom artístic “Davino, the magician”. Anys més tard, aquesta jove promesa es consolidaria en el mercat artístic aconseguint 21 premis Emmy, una estrella en el passeig de la fama de Hollywood, el reconeixement del govern francès amb el títol de Cavaller de les Arts i les Lletres... Però, David Copperfield, no és només un exemple en l’àmbit de superació personal i dedicació d’una vida íntegra a l’art de la màgia sinó també en l'àmbit personal realitzant múltiples donacions benèfiques i instaurant a diferents hospitals americans un programa de rehabilitació de nens malalts mitjançant “teràpia màgica”. Va trencar amb els prototips establerts en l’època i la màgia icònica del mag clàssic: abandona el frac i el barret de copa per indagar en la bellesa i la sensualitat de l’acte màgic. Transforma el simple truc en el gran espectacle.
Criss Angel i Mag Lari
Criss Angel i Mag Lari representen les grans icones de la màgia actual a diferent escala. Criss Angel és el mag americà amb més renom en l’actualitat. Un altre cop, trobem el fet d’associar artista amb moviment social (en aquest cas gòtic) convertint el producte final en un producte de masses. Nascut l’any 1967 a Nova York decideix després d’uns primers anys actuant en clubs nocturns i cases particulars hipotecar la casa de la seva mare per produir el programa televisiu “Mindfreak” que el llança a la fama. Abandona els escenaris per fer Street Màgia, o altrament coneguda com a màgia de carrer, on factors com la proximitat amb el públic i el terme “impromptu” prenen més rellevància. Actualment, combina l’activitat televisiva amb actuacions diàries a l’hotel Luxor de Las Vegas on representa el seu espectacle “Believe” associat amb Cirque du Soleil.
En el panorama català, després dels anys d’èxit del Màgic Andreu apareix la figura de Mag Lari. Un personatge d’humor sarcàstic i picant on destaca més el “showman” que l’il·lusionista. L’actuació és atractiva per tota la classe de públic, ja que combina a la perfecció el seu humor, la màgia i l’acurada posada en escena.
Les limitacions de la màgia
Tot i semblar un món amplíssim i ple de possibilitats, la màgia es limita a vuit tipus d’efectes (dit del qual percep el públic de la màgia):
-
Producció: aparició d’objectes, persones, animals...
-
Desaparició: acció contrària a produir.
-
Transformació: transformar un objecte, el color d’un element, les propietats d’un element...
-
Restauració: recompondre un objecte o persona que abans s'havia trencat o dividit.
-
Levitació: fer volar una persona o un objecte, eliminar l’efecte de la gravetat.
-
Predicció: deixar constància d’un fet abans que aquest succeeixi.
-
Teleportació: aconseguir traslladar objectes o persones d’un indret a un altre en condicions impossibles.
-
Penetració: poder travessar un objecte sòlid amb un altre element sòlid sense que el primer pateixi cap canvi en la seva forma.
Especialitats i disciplines de la màgia
Aquests tipus d’efectes els trobem en 8 o 9 categories diferents triades per els representants de cada país en el món de la màgia per fer el concurs mundial cada 3 anys anomenat FISM, aquestes disciplines es realitzen en 2 espais diferents:
”Close up, Stage” és a dir, màgia d’aprop normalment en una taula, o màgia d’escenari.
FISM vol dir en Francès (Fédération Internationale des Sociétés Magiques)
La Federació Internacional de les Societats Màgiques FISM, va ser fundada el 1948 i és una de les organitzacions més respectades en la indústria dels mags. És el grup internacional que coordina dotzenes de grups internacionals al voltant del món, representant aproximadament 50.000 mags de 32 països diferents.
La idea de crear la federació que ha acabat sent el nom en què s’anomena el mundial de màgia va néixer a París, França quan l'ASAP, (Association Syndicale des Artistes Prestigitaeurs) van decidir crear un congrés que any rere any va agafar més renom fins al punt en què es reunien els millors mags de tota Europa.
El Congrés Màgic Internacional de 1947 va tenir 500 congressistes de 18 països, i 70 participants en la competició. Les trobades en aquesta convenció van servir per discutir la creació d'una organització internacional formal, i va ser allà on es va proposar el nom de FISM.
Actualment en les bases del concurs del FISM separen el concurs en 8 disciplines de la següent manera:
ABOUT THE CATEGORIES
Stage Magic Performances:
- Manipulation: A magic stage act wholly or largely based on sleight of hand.
- General Magic: A magic stage act which is, in most cases, a mix of several of the other categories. The props used are usually smaller than the ones used in a Stage Illusion act. Some performances using modern high-tech or video technology can also be
categorized under this denomination.
- Stage Illusions: A magic stage act in which huge props are used (even when these are not visible to the audience). Often several people and/or animals are involved.
- Comedy Magic: A magic stage act of which the main purpose is to make people laugh. It can be based on any one of the aforementioned categories, provided the emphasis is laid on the magic nature of the performance.
- Mental Magic: Branch of magic comprising demonstrations of apparent extraordinary or supernatural mental powers, such as telepathy, clairvoyance, precognition, telekinesis, super memory, lightning calculation and simulations of mediumistic phenomena.
​
Close-up Magic Performances:
- Card Magic: the act is exclusively based on effects using playing cards.
- Micro Magic: although playing cards are not to be excluded, the act is of a more general nature.
- Parlour Magic: An act, midway between close-up and stage magic, meant to be performed for a group of people in a moderately sized room.
​
Enguany FISM ha decidit dividir el concurs en 8 disciplines, però en altres congressos mundials d’anys anteriors o actualment en el pròxim congrés nacional de màgia d’Espanya que se celebra el Juny del 2019 a Múrcia. Et pots presentar en la disciplina de màgia infantil, una disciplina practicada per pocs mags, que a vegades decideixen deixar de banda com ha fet l’organització del FISM per planificar el pròxim mundial que se celebrarà a Quebec a l’estiu de 2021.
Us adjunto la descripció de criteris que ha decidit la SEI (sociedad de ilusionismo de España) d’enguany per al nacional de Múrcia on veureu que ha decidit posar l’especialitat de màgia infantil
3. Descripción especialidades y criterios:
3.1. La especialidad de MAGIA GENERAL se desarrollará en escenario, pudiéndose presentar en ella cualesquiera juegos, sin discriminación de aparatos o efectos, siempre que no correspondan exclusivamente a otra especialidad (p. Ej. Efectos solo con cartas o de mentalismo, etc.)
3.2. La especialidad de MANIPULACIÓN se desarrollará en escenario, y comprende exclusivamente aquellos efectos en los que prevalezca la habilidad y ligereza de manos, real o aparente en algún caso. No deben intervenir aparatos que sustituyan a la habilidad, sino solamente como complemento del efecto o para ayuda de cargas y descargas.
3.3. La especialidad de MAGIA CÓMICA se desarrollará en escenario, pudiéndose presentar los mismos tipos de efectos que en Magia General y deberán encerrar comicidad o ayudar a la misma, debiendo producir hilaridad ya sea en el desarrollo ya en el desenlace de los mismos. No deberá ridiculizarse un juego clásico o conocido, de tal modo que sufra su efecto mágico o su secreto.
3.4. La especialidad de GRANDES ILUSIONES se desarrollará en escenario. Se deberán presentar efectos en los que la figura central o elemento principal de los mismos sean personas, animales grandes u objetos que tengan gran volumen, similar o mayor al de una persona. También puede estar constituido por situaciones escénicas aparatosas.
3.5. La especialidad de MENTALISMO, se desarrollará en escenario y abarca exclusivamente los efectos relacionados con pseudo-propiedades de la mente, incomprensibles para el público y que den la idea de un poder especial mental. La actuación podrá hacerse con total intervención del público, por lo que el artista podrá desplazarse entre los espectadores.
3.6. La especialidad de MAGIA INFANTIL (Magia para niños) se desarrollará en escenario, siendo sus efectos dedicados, exclusivamente a los niños, debiendo ser realizados y presentados de forma que sean entendidos y apreciados por el público infantil. El lenguaje que se emplee será apropiado y procedente siendo de lo más importante el que los efectos gusten a los pequeños creando diversión e interés.
3.7. La especialidad de MICROMAGIA se desarrollará estando el artista sentado o de pie, ante una mesa, sirviendo ésta de soporte escénico, actuando en el perímetro o alrededor de la misma sin alejarse más de lo prudencial. Actuará pues a corta distancia del público y del Jurado; los accesorios serán pequeños y no se emplearán los naipes como elemento básico de la rutina.
3.8. La especialidad de CARTOMAGIA se desarrollará como la Micromagia, pero siendo los efectos realizados únicamente con cartas o naipes, trucados o no, aunque pueden intervenir otros accesorios. Los naipes podrán ser “Gigantes”.
La meva especialitat més desenvolupada actualment és la manipulació, és la meva preferida i vaig decidir endinsar-me en aquest món per vàries qüestions: principalment perquè és la més complicada d’executar tècnicament, ja que no pots fer servir mecanismes automàtics o aparells, només 10 ajudants, els dits de les teves mans la seva habilitat, la segona qüestió que em va fer decantar el meu interès per l’especialitat va ser qüestió de mèrits, penso que està molt bé fer un número de grans il·lusions amb grans aparells però crec que en aquest cas l’artista no ha de fer masses esforços tècnics ja que, normalment els aparells fan la feina bruta i només t’has de preocupar de la presentació i la posada en escena, així i tot és una feina de molt i molt de temps de preparació i no menys important que l’habilitat o tècnica que crec que està un esglaó per sota. Finalment una frase que em va dir la meva mare va fer encendre la pólvora, “Martí penso que tens molt més futur fent màgia general, ja que no gaire hàbil fent manipulació” tenia tota la raó, però això em va donar suficient motivació per estar hores i hores practicant a casa.
Per aquest motiu fa poc més d’un any vaig decidir crear un número que vaig posar-li com a nom, DÉJÀ VU, la veritat és que estic molt content amb aquest número, ja que per primer cop he aconseguit guanyar concursos importants com el Concurs Magicus 2018 o El festival Una Tona de Màgia 2019 i he estat contractat en gales només per realitzar aquest número de 8 minuts.
Tinc la necessitat d’evolucionar amb aquest número cada vegada que el presento en un lloc, per això cada dia és una mica diferent. M’agradaria dir que aquest número té essència Coreana, ja que me inspirat en grans manipuladors koreans com Hu ho jin, Lukas lee o Chang min lee.
​
YU HO JIN ACT
​
A més de les disciplines catalogades per participar en el mundial, FISM, hi han altres branques de la màgia poc conegudes com la matemàgia.
Els trucs amb fons matemàtic es fonamenten en una sèrie de càlculs o accions que a primera vista semblen per l’espectador atzaroses però que comporten que sempre es compleixi el truc/solució en qüestió. Són jocs que es tendeixen a fer en mitjans com la radio o la televisió perquè els mateixos espectadors des de casa seva puguin sentir que són part del programa. El mag no necessita estar en contacte amb l’espectador, ja que si aquest segueix correctament les instruccions, el truc sempre funcionarà. En contrapartida, són trucs sense gran sorpresa final. Tothom sap el truc, encara que no ho vulgui admetre; tothom sap que darrer del procés seguit hi ha una base matemàtica. L’efecte guanyarà força depenent de la gràcia que tingui el mag en donar les ordres que condueixen a la solució comuna per tothom. Posem un exemple molt senzill, segueixi les instruccions següents:
-Pensi un nombre
-Sumi al nombre inicial el nombre enter que el segueix
-Sumi al nombre resultant 9
-Divideixi el número final entre 2
-Resti-li el número que havia pensat al començament
-Sens dubte el nombre que li ha quedat és un 5.
(Aquest efecte només funciona per nombres enters)
Segur que al primer cop els ha deixat força sobtats però el principi matemàtic que hi ha en la base és senzillíssim si apliquem l’àlgebra:
1r pas) X
2n pas) X + (X+1) = 2X + 1
3r pas) (2X + 1) + 9 = 2X + 10
4t pas) (2X + 10)/2 = X + 5
5è pas) (X + 5) – X = 5
Però la base matemàtica també es pot aplicar a la cartomàgia. El fonament matemàtic adornat per les cartes tendeix a camuflar-se millor. Molts jocs de cartes apliquen en algun instant una fórmula matemàtica, de la qual moltes vegades els mags ni en tenim consciència. De fet, estudiosos de la màgia, com Aldo Colombini, pensen que dediquem massa esforços per aconseguir grans manipulacions i floritures. Els mags molts cops oblidem la visió de l’espectador, que es pot quedar molt més meravellat per un efecte automàtic que per un de gran complexitat tècnica i d’efecte mediocre per al públic. Colombini afirma “el públic paga pel que veu, no pel que el mag fa”. Paradoxalment, pel públic màgic l’efecte de gran complexitat tècnica posseeix major mèrit i rebrà més aplaudiments, ja que és conscient de les hores que aquest il·lusionista ha sacrificat per tal d’assolir l’efecte, això sempre passa en els congressos com el FISM.
Il·lusions cognitives i visuals, la vulnerabilitat del nostre cervell
El mag manipula l’atenció de l’espectador tant la seva intensitat com en la seva direcció (el focus). Decideix quan vol que l’espectador sigui conscient o no d’un objecte, esdeveniment, sensació... Això s’aconsegueix en part gràcies a una sèrie de recursos mecànics, prestidigitacions, explosions, il·lusions òptiques o visuals però també, i sobretot, gràcies a la capacitat del mag per crear il·lusions cognitives. De la mateixa forma que en les il·lusions visuals, les il·lusions cognitives emmascaren la forma en què el públic percep la realitat física.
La diferència fonamental entre els dos tipus d’il·lusions és que mentre en les visuals es juga amb les postimatges, les cognitives es basen en l’atenció, la memòria i la indiferència causal (la connexió entre una determinada causa i el seu teòric efecte).
En aquest aspecte, els interessos de científics i mags es contraposen, ja que mentre els primers desitgen conèixer les bases cerebrals i neuronals de les il·lusions cognitives, els mags pretenen seguir explotant les debilitats cognitives. Però, en els últims anys els científics s’han adonat del gran potencial que comporta la màgia i l’estudi d’aquesta, per tal de conèixer millor el funcionament de zones específiques del cervell que el mag semblava ja dominar de forma inconscient des de feia centenars d’anys. Per tant, s’introdueix el concepte de màgia com a element d’estudi científic. De totes maneres és una relació recíproca: mentre que els científics a través de la màgia creen experiments (en forma d’il·lusions visuals i cognitives) més sòlids i eficients per tal de desenvolupar les seves investigacions en el camp neurològic, els mags a través d’aquestes investigacions seran més conscients de les debilitats cognitives que presenta l’ésser humà i podran dirigir les seves il·lusions en incidir en els punts febles d’aquest. Els estudis científics tindrien com a finalitat millorar en els diagnòstics i curar o millorar la situació de persones amb dèficits cognitius concrets com per exemple pacients hiperactius amb dèficits d’atenció o persones amb Alzheimer.
El primer cop que un estudi va intentar relacionar la màgia com a instrument per avaluar les capacitats cognitives d’un determinat individu va ser l’any 2005 en l’estudi que van fer Gustav Kuhn i Benjamin W. Tatler de les universitats de Durham i Dandee respectivament. En aquest estudi s’investigava el moviment dels ulls d’un determinat subjecte en exposar-lo a un truc de màgia, on una cigarreta desapareixia fent-la caure a sota d’una taula. L’objectiu de l’estudi era comprovar si en el moment decisiu, en el que s’executava la trampa, els espectadors es fixaven en un altre punt determinat de l’espai o si, en contrari, el públic no descobria el secret, ja que la seva atenció era baixa i la seva mirada no es dirigia sempre cap a una direcció establerta.
Els resultats van ser clars: no importava la direcció de la seva mirada.
Un any més tard, Kuhn i el científic Michael F Land (Universitat de Sussex) van realitzar un experiment similar però aquest cop amb l’enlairament i la caiguda d’una bola petita. El mag subjectant la bola amb la mà, la tirava en l’aire i la recollia fins que en un dels vols de la pilota aquesta s’esvaïa a ple aire. El secret de la il·lusió consistia en fet que en el darrer cop que la pilota havia d’enlairar- se, aquest enlairament no s’acabava de produir mai, ja que el mag guardava la pilota en el palmell de la mà, en lèxic màgic de forma empalmada.
Paradoxalment, el mag segui amb el cap i els seus ulls la trajectòria teòrica del vol de la pilota.
Aquest experiment corroboraba la teoría de Tatler i Kuhn que l’il·lusionista manipula en gran manera l’atenció de l’espectador. Es va descobrir que la mirada dels espectadors no es dirigia cap a la mà. En canvi, el cap i els ulls del mag jugaven en la il·lusió un rol importantíssim, ja que redirigien el focus d’atenció de l’espectador, i no la seva mirada, a la posició del vol on hauria d’estar la teòrica bola.
Les neurones que havien estat activades pel teòric nou moviment de la bola (que ja no hi és) influït pel moviment del cap i dels ulls de l’il·lusionista es troben en les mateixes regions del cervell que les neurones sensibles al moviment real. Per tant, com els dos tipus de neurones activen similars circuits neuronals no ens ha d’estranyar que l’acció sembli tan verídica pel cervell de l’espectador. En aquest sentit, els dos científics van introduir el concepte d’impuls en la representació: la posició final de l’objecte en què aquest desapareix es percep més avançada d’on ha desaparegut realment, ja que extrapolem el segon moviment de l’anterior.
La ceguera al canvi
Es basa en un canvi que l’espectador no percep en l’escena. Per tant, entre dos espais de temps succeeixen un o diversos canvis que l’espectador per diferents raons no és capaç de percebre. Només seria capaç l’espectador de distingir els canvis si pogués comparar les dues instantànies de l’escena (una abans i l’altra després dels canvis). Aquest canvi no té per què ser subtil, també pot ser dràstic i tendeix a situar-se en l’aclucament dels ulls, moviments oculars o sacàdics (quan l’ull salta d’un costat a l’altre de l’escena) o canvis de llum. Per tant, instants en els quals l’atenció de l’espectador en l’escena és molt baixa o quan l’espectador rep masses impulsos i no es pot concentrar en l’element que pateix el canvi.
(El número que presentaré tindrà molt a veure amb aquest tema!)
​
Dion - Magic Tango
Ceguera de manca d’atenció
En aquest cas, l’espectador no percep els elements que estan totalment a la vista, el canvi es fa davant dels seus propis ulls. A diferència de la ceguera al canvi, en aquest cas no hi ha una parada, l’espectador no acluca els ulls, ni hi ha un canvi de llums, ni una explosió a l’hora de fer el canvi. Generalment es tendeix a provocar que l’espectador concentri tota l’atenció en un focus determinat mentre que al voltant d’aquest focus principal poden succeir múltiples canvis que l’espectador difícilment percep. Els psicòlegs de la Universitat Harvard Daniel J. Simons i Cristopher F Chabris ho van posar a prova en un experiment que consistia a mostrar als espectadors un vídeo on apareixien dos equips de bàsquet (un equip anava de blanc i l’altre de negre) que s’anaven passant la pilota; es demanava als espectadors que es fixessin en quants passes realitzaven els jugadors de l’equip blanc. En finalitzar el vídeo la majoria d’espectadors encertava el nombre de passes, però hi havia estat tan atents mirant la pilota que no s’havien adonat que durant l’escena un home disfressat d’ós travessava el camp i es col·locava al centre de la pista tot ballant. Aquest és un clar exemple de ceguera de manca d’atenció, tota l’atenció dels espectadors estava tan concentrada en comptar el nombre de passades que una aparició tan dràstica davant dels seus ulls no havia estat percebuda.
​
​
Apollo Robbins en una conferència a les TED (De les millors TED que he vist!)
Ceguera a l’elecció
Principi que es basa en la sensació que té l’espectador de què ha triat amb total llibertat un determinat objecte o idea quan, en realitat, l’elecció lliure no s’ha produït en cap cas. Un exemple és: el mag dóna a elegir una carta d’entre tota una baralla, l’espectador escull una amb aparent llibertat però en veritat el mag l’ha forçat (mitjançant un “timing psicològic”) a escollir la que l’il·lusionista ha volgut. Aquest principi s’utilitza molt en mentalisme on s’intenta condicionar l’elecció de l’espectador a través de símbols, idees, històries... que influeixen en el subconscient de l’espectador fent-li elegir amb aparent llibertat l’objecte o idea que el mag volia.
​
​
“Dani Daortiz un mag que porta la psicologia en cada uns dels seus jocs”
Correlació il·lusòria
Es basa en un determinat fenomen o objecte que causa un altre amb el que no sembla tenir cap mena de relació i sempre sorprèn. Per exemple, el mag introdueix en un recipient una sèrie de mocadors de diferents colors i màgicament els mocadors es transformen en un esplèndid ram de flors. Cap procés lògic hauria fet pensar a l’espectador que del pot on s’havien col·locat els mocadors apareixeria un ram de flors. Els processos lògics que potser hauria seguit l’espectador en el transcurs en el qual el mag va col·locant cada un dels mocadors fins que apareix el ram de flors són:
-Els mocadors quedaran units
-Apareixeran més mocadors
-Desapareixeran els mocadors
-Els mocadors canviaran de colors
En canvi l’aparició del ram de flors sobta i meravella l’espectador. L’efecte superant les expectatives inicials en l’espectador, li trenca tots els esquemes mentals i lògics, l’única explicació que li queda és màgia!
Missdirection
Per fi hem arribat a la missdirection és una paraula que tothom vincula en el món de l’il·lusionisme principalment perquè és molt efectiva i permet fer moviments secrets que no es perceben, ja que estan coberts per un estímul. En el meu Número de manipulació hi ha moments de missdirecton molt treballats i pensats.
Observeu aquest moment dins de “Déjà vu ACT”
Segurament no us heu adonat perquè és molt subtil i ràpid, però faig una missdirection enfocada a la gent que creu saber el que està passant: “els listillos”.
Al col·locar la mà de manera no natural després de deixar la carta al calaix molta gent creu que tinc la pilota col·locada al palmell de la mà i jo simulo que sí i que la vaig a fer aparèixer però en realitat no tinc res, és un moment increïble ble perquè la gent està pensant: “vale sí, té la bola a la mà i ara la farà aparèixer” és just en aquest instant quan ensenyo la mà buida i el públic trenca totes les expectatives, moment idoni per fer moviments secrets a l’altra mà que està a darrere. Seguidament faig un subtil somriure la gent em mira els ulls i faig aparèixer la bola sense que hi hagi expectatives.
Hi ha molts més tipus de missdirection que seguidament us explicaré.
La missdirection és utilitzada ja des de l’època prehistòrica i que en l’època medieval va prendre especial rellevància com a tècnica bàsica pel joc dels gobelets. Segur que més d’un cop han sentit la frase “la mà és més ràpida que la vista”... L’absurditat de la frase xoca a l’oient desconcertat per una afirmació tant categòrica i sorprenent, com simple i falsa. De totes maneres, s’ha de reconèixer que molts cops el públic ha cregut aquesta fal·làcia i, fins i tot, sectors màgics han cregut en el seu poder per fer-la realitat. Ni la mà més hàbil podria arribar a enganyar un ull mitjanament atent.
Un dels tòpics que han circulat dins el món tant profà com professional de la màgia és que l’èxit del mag depèn de la rapidesa de les mans d’aquest. I si bé la rapidesa és un factor important n’existeixen molts d’altres com l’habilitat en manipular els objectes que intervenen en el joc, l’oratòria, saber vestir un truc...
La missdirection constitueix el fonament principal de la màgia.
No està relacionada directament amb la rapidesa de les mans, tot i ser un dels factors que intervenen en la seva execució. En ella trobem englobats els quatre tipus d’il·lusions cognitives descrits anteriorment. Comprèn tres mètodes: la distracció, la dissimulació i la simulació.
La distracció (mètode més utilitzat) es defineix com la introducció en la rutina d'un rastre fals que guia l'atenció del públic enfora d'on s'executa la trampa. Aquesta distracció ha d'arribar a ser el més casual i normal possible perquè l'audiència no sospiti. Un cas de distracció directa normal el trobem en el mite d'un mag estranger que va arribar a Londres cap a principis del segle XIX. Al no conèixer l'idioma utilitzava un intèrpret en els seus espectacles que servia com a forma de missdirection. Cada cop que l'intèrpret traduïa, l'atenció del públic es dirigia cap aquest i el mag tenia el temps suficient per realitzar un canvi descaradament. Tanmateix, rara vegada es pot emprar una distracció de naturalesa tan directa. Amb freqüència, la distracció prové principalment d'alguna acció que realitza el mateix mag. D'aquí la importància que, quan un mag vagi a executar el truc, mai miri el que està fent. Perquè, més que cap altra acció, el moviment dels ulls de l'artista serà seguit amb tota seguretat pel públic – un fet que afavoreix molt al mag si recorda tenir-ho present, jo utilitzo molt la mirada al públic, ja que aleshores em miren als ulls, si ho combinem amb un somriure després d'una gran acció no hi haurà cap dubte de què tindrem missdirection assegurada per com a mínim 3 segons.
Si, a causa del nerviosisme o la inseguretat, els ulls enfoquen el que no vull que vegin els espectadors, totes les mirades es dirigiran al mateix lloc immediatament.
L'efecte de distracció aconseguit per la mirada es pot potenciar considerablement pel gest i per l'oratòria (molts cops sota la forma d'humor). Bàsicament, podem afirmar que la distracció consisteix en la interpolació de detalls no essencials; és a dir, coses que atrauen l'atenció del públic, desviant-la dels detalls essencials del procediment.
Sovint, la distracció pot ser un incident casual, com l'entrada de l'ajudant en un moment crític (d'aquí prové la utilització un pèl masclista però efectiva en utilitzar partenaires amb poca roba en els espectacles). Altres vegades, pot consistir en la introducció d'accions o accessoris sospitosos, sense cap relació amb el que està passant.
La missdirection per dissimulació consisteix en la utilització de materials, objectes o idees que presentin el grau més gran de normalitat possible. En altres paraules, depèn d'aconseguir que els actes "tramposos" semblin lliures de qualsevol artifici. Els mags amb freqüència no reconeixen la veritable essència d'aquest principi, encara que el públic mai el perdrà de vista.
Alguns mags, malgrat tot, semblen actuar segons un principi enterament oposat a l'anterior. En lloc de fer tot el que poden per dissimular la naturalesa "tramposa" de llurs accessoris i moviments, semblen pensar que tot el que utilitzen i tot el que fan hauria de semblar el més "artificial" possible. Tots els seus dispositius són evidentment "aparells per a mags" comprats en "tendes per a mags"; tots els seus moviments estan dissenyats per a transmetre la impressió d'una gran habilitat de manipulació. Cada objecte que exhibeixen en l'escenari està dissenyat i decorat com a quelcom totalment especial i per a fer màgia.
Ho fan "per l'efecte". No poden aprendre a agafar cap objecte sense fer malabarismes amb ell . inclús els objectes que estan a punt d'utilitzar amb finalitats màgiques. Si van a utilitzar cartes, introdueixen l'experiment amb actes de destresa, anomenats floritures en argot màgic, que crearan la impressió en el públic de que la manipulació oculta d'una baralla es quelcom senzill. Però quin es l'autèntic efecte aconseguit amb tanta mestria innecessària? En primer lloc, satisfer el gran ego que acostuma a tenir el mag, ha aconseguit fer un seguit de malabarismes impossibles que el públic aclamarà. Però en veritat, es crea el sentiment entre el públic que, passi el que passi, ja no hi ha raó per a sorprendre's o meravellar-se en endavant de l'espectacle. Com que els espectadors han vist la facilitat amb que el mag manipula els accessoris per a produir efectes extraordinaris, consideraran la presentació subsegüent com una conseqüència natural. El seu interès posterior sols serà de tipus acadèmic, ja que, després de presenciar els focs artificials manipulatius de l'artista, no donaran importància a tot el que faci a continuació. Sempre m'ha quedat gravada la mítica frase de: "Leo Messi fa fàcil el que és difícil" la meva filosofía en el món de la màgia és: "EL mag fa possible el que és impossible d'una manera natural". Crec profundament que l'ilusionista ha de ser natural, ha de vestir com qualsevol persona que et puguis trobar al carrer i ha de fer els efectes amb coses normals que tothom ha tingut a les mans. Quan els dispositius estan dissenyats per a mostrar que només constitueixen una cobertura per als trucs mecànics, la única possible font d'interès per a un espectador serà preguntar-se com han estat construïts. Donat que existeix un mecanisme, només es necessita l'habilitat d'un inventor per a produir els resultats. No pot existir la impressió de successos màgics quan en els aparells que usa el mag es detecta clarament la artificialitat. No és avantatjós per a un mag mostrar la seva habilitat prestidigitativa o la utilització d'accessoris amb l'estructura interna dels quals resulti sospitosa.
Aquests conceptes són totalment contraris al principi de missdirection per dissimulació. Un exemple el trobem en la "Woodoo box". Dissenyada per Andrew Mayne, la "Woodoo box" constitueix una modernització del clàssic de la caixa d'espases on el mag introduïa la seva partenaire en una caixa totalment artificial i dissenyada per fer màgia, clavava vint espases, les extreia i la partenaire no havia sofert cap mal. L'espectador es preocuparà més per conèixer el mecanisme intern que conté la caixa, de gran suspicàcia i artificialitat, que en gaudir de l'efecte. Andrew Mayne (famós mag revolucionari de principis del segle XXI fins l'actualitat) transforma la caixa de total artificialitat en una capsa de cartró i les espases en paraigües (objectes molt més quotidians i amb que el públic està en contacte de forma quasi diària).
Un dels mags referents en aquest tipus de missdirection és David Copperfield. Sobretot en els seus orígens intentava donar a més de coherència i sentit als seus números, potenciar els efectes utilitzant materials d'absència artificiosa, comuns en la vida quotidiana.
El darrer tipus de missdirection és la dels sentits per medi de la dissimulació, es tracta de donar existència aparent a coses que no existeixen, o presència a coses que estan absents.
També en els dispositius mecànics, la simulació acostuma a jugar un paper molt important. Es pot emprar per a retenir la forma de quelcom que ja no està aquí. Exemples d'aquest mètode els trobem des d'una Ashra (levitació i desaparició posterior d'una dona en l'aire) fins a la desaparició del got en el full de diari. També és present el mètode invers: simular la forma d'una persona u objecte que encara no estigui present, encara que no s'usa tant com l'anterior.
El més important en tots els casos és assegurar la netedat d'aquest tipus de manipulació. Per una part, la simulació en sí mateixa ha de ser eficient; per l'altra, no ha d'existir cap indici que la persona o cosa simulada, ja no hi és o encara no ha arribat. Si la simulació no és bona, és d'esperar que els espectadors no creguin que l'objecte simulat és on se suposa que ha d'estar.
La netedat tant en la pròpia simulació com en el procediment associat a ella, és essencial.
La missdirection, en qualsevol de les facetes, no es limita a un sentit en particular. La vista, per descomptat, és el sentit que es veu més implicat; però els altres sentits també reben una part d'atenció. L'oïda, per exemple, es veu sotmesa a missdirection quan el mag fa veure que una moneda cau dins d'una copa i s'escolta el soroll, però en realitat la moneda no ha caigut a la copa sinó a un altre lloc.
El tacte pateix missdirection quan un espectador creu que li han punxat l'esquena amb una agulla quan en veritat la cadira on estava assegut li havia proporcionat una petita descàrrega elèctrica. El gust pateix misdirection si els espectadors creuen estar bevent innumerables begudes selectes, quan, en realitat, les begudes estan composades merament per colorants.
Resumint, qualsevol sentit és susceptible de misdirections. El mag n'ha de ser conscient i aprofitar aquest fet.
bottom of page