Per fi hem arribat a la missdirection és una paraula que tothom vincula en el món de l’il·lusionisme principalment perquè és molt efectiva i permet fer moviments secrets que no es perceben, ja que estan coberts per un estímul. En el meu Número de manipulació hi ha moments de missdirecton molt treballats i pensats.

Observeu aquest moment dins de “Déjà vu ACT”

Segurament no us heu adonat perquè és molt subtil i ràpid, però faig una missdirection enfocada a la gent que creu saber el que està passant: “els listillos”.

Al col·locar la mà de manera no natural després de deixar la carta al calaix molta gent creu que tinc la pilota col·locada al palmell de la mà i jo simulo que sí i que la vaig a fer aparèixer però en realitat no tinc res, és un moment increïble ble perquè la gent està pensant: “vale sí, té la bola a la mà i ara la farà aparèixer” és just en aquest instant quan ensenyo la mà buida i el públic trenca totes les expectatives, moment idoni per fer moviments secrets a l’altra mà que està a darrere. Seguidament faig un subtil somriure la gent em mira els ulls i faig aparèixer la bola sense que hi hagi expectatives.

Hi ha molts més tipus de missdirection que seguidament us explicaré.

La missdirection és utilitzada ja des de l’època prehistòrica i que en l’època medieval va prendre especial rellevància com a tècnica bàsica pel joc dels gobelets. Segur que més d’un cop han sentit la frase “la mà és més ràpida que la vista”... L’absurditat de la frase xoca a l’oient desconcertat per una afirmació tant categòrica i sorprenent, com simple i falsa. De totes maneres, s’ha de reconèixer que molts cops el públic ha cregut aquesta fal·làcia i, fins i tot, sectors màgics han cregut en el seu poder per fer-la realitat. Ni la mà més hàbil podria arribar a enganyar un ull mitjanament atent. 

Un dels tòpics que han circulat dins el món tant profà com professional de la màgia és que l’èxit del mag depèn de la rapidesa de les mans d’aquest. I si bé la rapidesa és un factor important n’existeixen molts d’altres com l’habilitat en manipular els objectes que intervenen en el joc, l’oratòria, saber vestir un truc...

La missdirection constitueix el fonament principal de la màgia. 

No està relacionada directament amb la rapidesa de les mans, tot i ser un dels factors que intervenen en la seva execució. En ella trobem englobats els quatre tipus d’il·lusions cognitives descrits anteriorment. Comprèn tres mètodes: la distracció, la dissimulació i la simulació.

La distracció (mètode més utilitzat) es defineix com la introducció en la rutina d'un rastre fals que guia l'atenció del públic enfora d'on s'executa la trampa. Aquesta distracció ha d'arribar a ser el més casual i normal possible perquè l'audiència no sospiti. Un cas de distracció directa normal el trobem en el mite d'un mag estranger que va arribar a Londres cap a principis del segle XIX. Al no conèixer l'idioma utilitzava un intèrpret en els seus espectacles que servia com a forma de missdirection. Cada cop que l'intèrpret traduïa, l'atenció del públic es dirigia cap aquest i el mag tenia el temps suficient per realitzar un canvi descaradament. Tanmateix, rara vegada es pot emprar una distracció de naturalesa tan directa. Amb freqüència, la distracció prové principalment d'alguna acció que realitza el mateix mag. D'aquí la importància que, quan un mag vagi a executar el truc, mai miri el que està fent. Perquè, més que cap altra acció, el moviment dels ulls de l'artista serà seguit amb tota seguretat pel públic – un fet que afavoreix molt al mag si recorda tenir-ho present, jo utilitzo molt la mirada al públic, ja que aleshores em miren als ulls, si ho combinem amb un somriure després d'una gran acció no hi haurà cap dubte de què tindrem missdirection assegurada per com a mínim 3 segons.

Si, a causa del nerviosisme o la inseguretat, els ulls enfoquen el que no vull que vegin els espectadors, totes les mirades es dirigiran al mateix lloc immediatament.

L'efecte de distracció aconseguit per la mirada es pot potenciar considerablement pel gest i per l'oratòria (molts cops sota la forma d'humor). Bàsicament, podem afirmar que la distracció consisteix en la interpolació de detalls no essencials; és a dir, coses que atrauen l'atenció del públic, desviant-la dels detalls essencials del procediment.

Sovint, la distracció pot ser un incident casual, com l'entrada de l'ajudant en un moment crític (d'aquí prové la utilització un pèl masclista però efectiva en utilitzar partenaires amb poca roba en els espectacles). Altres vegades, pot consistir en la introducció d'accions o accessoris sospitosos, sense cap relació amb el que està passant.

La missdirection per dissimulació consisteix en la utilització de materials, objectes o idees que presentin el grau més gran de normalitat possible. En altres paraules, depèn d'aconseguir que els actes "tramposos" semblin lliures de qualsevol artifici. Els mags amb freqüència no reconeixen la veritable essència d'aquest principi, encara que el públic mai el perdrà de vista.

Alguns mags, malgrat tot, semblen actuar segons un principi enterament oposat a l'anterior. En lloc de fer tot el que poden per dissimular la naturalesa "tramposa" de llurs accessoris i moviments, semblen pensar que tot el que utilitzen i tot el que fan hauria de semblar el més "artificial" possible. Tots els seus dispositius són evidentment "aparells per a mags" comprats en "tendes per a mags"; tots els seus moviments estan dissenyats per a transmetre la impressió d'una gran habilitat de manipulació. Cada objecte que exhibeixen en l'escenari està dissenyat i decorat com a quelcom totalment especial i per a fer màgia.

Ho fan "per l'efecte". No poden aprendre a agafar cap objecte sense fer malabarismes amb ell . inclús els objectes que estan a punt d'utilitzar amb finalitats màgiques. Si van a utilitzar cartes, introdueixen l'experiment amb actes de destresa, anomenats floritures en argot màgic, que crearan la impressió en el públic de que la manipulació oculta d'una baralla es quelcom senzill. Però quin es l'autèntic efecte aconseguit amb tanta mestria innecessària? En primer lloc, satisfer el gran ego que acostuma a tenir el mag, ha aconseguit fer un seguit de malabarismes impossibles que el públic aclamarà. Però en veritat, es crea el sentiment entre el públic que, passi el que passi, ja no hi ha raó per a sorprendre's o meravellar-se en endavant de l'espectacle. Com que els espectadors han vist la facilitat amb que el mag manipula els accessoris per a produir efectes extraordinaris, consideraran la presentació subsegüent com una conseqüència natural. El seu interès posterior sols serà de tipus acadèmic, ja que, després de presenciar els focs artificials manipulatius de l'artista, no donaran importància a tot el que faci a continuació. Sempre m'ha quedat gravada la mítica frase de: "Leo Messi fa fàcil el que és difícil" la meva filosofía en el món de la màgia és: "EL mag fa possible el que és impossible d'una manera natural". Crec profundament que l'ilusionista ha de ser natural, ha de vestir com qualsevol persona que et puguis trobar al carrer i ha de fer els efectes amb coses normals que tothom ha tingut a les mans. Quan els dispositius estan dissenyats per a mostrar que només constitueixen una cobertura per als trucs mecànics, la única possible font d'interès per a un espectador serà preguntar-se com han estat construïts. Donat que existeix un mecanisme, només es necessita l'habilitat d'un inventor per a produir els resultats. No pot existir la impressió de successos màgics quan en els aparells que usa el mag es detecta clarament la artificialitat. No és avantatjós per a un mag mostrar la seva habilitat prestidigitativa o la utilització d'accessoris amb l'estructura interna dels quals resulti sospitosa.

Aquests conceptes són totalment contraris al principi de missdirection per dissimulació. Un exemple el trobem en la "Woodoo box". Dissenyada per Andrew Mayne, la "Woodoo box" constitueix una modernització del clàssic de la caixa d'espases on el mag introduïa la seva partenaire en una caixa totalment artificial i dissenyada per fer màgia, clavava vint espases, les extreia i la partenaire no havia sofert cap mal. L'espectador es preocuparà més per conèixer el mecanisme intern que conté la caixa, de gran suspicàcia i artificialitat, que en gaudir de l'efecte. Andrew Mayne (famós mag revolucionari de principis del segle XXI fins l'actualitat) transforma la caixa de total artificialitat en una capsa de cartró i les espases en paraigües (objectes molt més quotidians i amb que el públic està en contacte de forma quasi diària).

Un dels mags referents en aquest tipus de missdirection és David Copperfield. Sobretot en els seus orígens intentava donar a més de coherència i sentit als seus números, potenciar els efectes utilitzant materials d'absència artificiosa, comuns en la vida quotidiana.

El darrer tipus de missdirection és la dels sentits per medi de la dissimulació, es tracta de donar existència aparent a coses que no existeixen, o presència a coses que estan absents.

També en els dispositius mecànics, la simulació acostuma a jugar un paper molt important. Es pot emprar per a retenir la forma de quelcom que ja no està aquí. Exemples d'aquest mètode els trobem des d'una Ashra (levitació i desaparició posterior d'una dona en l'aire) fins a la desaparició del got en el full de diari. També és present el mètode invers: simular la forma d'una persona u objecte que encara no estigui present, encara que no s'usa tant com l'anterior.

El més important en tots els casos és assegurar la netedat d'aquest tipus de manipulació. Per una part, la simulació en sí mateixa ha de ser eficient; per l'altra, no ha d'existir cap indici que la persona o cosa simulada, ja no hi és o encara no ha arribat. Si la simulació no és bona, és d'esperar que els espectadors no creguin que l'objecte simulat és on se suposa que ha d'estar.

La netedat tant en la pròpia simulació com en el procediment associat a ella, és essencial.

La missdirection, en qualsevol de les facetes, no es limita a un sentit en particular. La vista, per descomptat, és el sentit que es veu més implicat; però els altres sentits també reben una part d'atenció. L'oïda, per exemple, es veu sotmesa a missdirection quan el mag fa veure que una moneda cau dins d'una copa i s'escolta el soroll, però en realitat la moneda no ha caigut a la copa sinó a un altre lloc.

El tacte pateix missdirection quan un espectador creu que li han punxat l'esquena amb una agulla quan en veritat la cadira on estava assegut li havia proporcionat una petita descàrrega elèctrica. El gust pateix misdirection si els espectadors creuen estar bevent innumerables begudes selectes, quan, en realitat, les begudes estan composades merament per colorants.

Resumint, qualsevol sentit és susceptible de misdirections. El mag n'ha de ser conscient i aprofitar aquest fet.